1

No hi ha home a qui més convinga parlar de la memòria que a mi. Perquè no en reconec quasi cap senyal en mi, i no crec que hi haja al món cap altra que siga tan escandalosament insuficient. La resta de les meues facultats són mediocres i banals. Però, quant a la memòria, sóc un ésser singular i ben rar, i digne de guanyar-me en conseqüència un nom i una reputació. A més de l’inconvenient natural que patisc a causa d’això –ja que, certament, vista la seua necessitat, Plató té raó quan l’anomena «gran i poderosa deessa»–, quan al meu país es vol dir que un home no té senderi, la gent diu que no té memòria, i quan em queixe de la manca de la meua em marmolen i no volen creure’m, com si m’acusara d’ésser un insensat. No veuen diferència entre memòria i enteniment. És una manera d’empitjorar el meu cas. I no em fan justícia, perquè, per experiència, més prompte es veu el contrari: que les memòries excel·lents s’ajunten freqüentment amb els enteniments febles. Tampoc no em fan justícia pel fet que no sé fer res millor que ser amic, ja que les mateixes paraules que denuncien la meua malaltia representen la ingratitud. En combatre la meua memòria, posen en dubte el meu afecte; i, d’un defecte natural, en fan un altre de conscient. «Ha oblidat» diuen «aquest prec o aquesta promesa. Ja no recorda els seus amics. No ha recordat dir, o fer, o callar allò per amor cap a mi». Certament, puc fàcilment oblidar, però negligir allò que un amic m’ha encarregat, això no ho faig de cap de les maneres. Que s’acontenten amb la meua misèria sense fer-ne una mena de malícia, una malícia tan enemiga del meu estat d’ànim.

"Assaigs" de Montaigne, Llibre I capítol XI "Sobre els mentiders".

2

(Llegim pràcticament sencer el capítol XIII de Gargantua, on l.infant Gargantua mostra el seu enginy natural al pare, Granganyot, a través de la invenció d.un torcacul, és a dir, d.un sistema per netejar-se el cul, amb perdó. El fragment és llarg, però paga la pena:)
 
Cap al final del cinquè any, Granganyot, retornant de la desfeta dels canaris, visità el seu fill Gargantua. Llavors s'alegrà com un tal pare podia fer-ho en veure un fill seu així, i, besant-lo i abraçant-lo, li preguntava tota mena de petites coses puerils. I begué de valent amb ell i les seves mainaderes, a les quals demanava amb tota cura, entre d'altres coses, si l'havien portat blanc i net. En això Gargantua respongué que se les havia manegat de tal manera que en tot el país no hi havia un vailet més net que ell.
—Com és això? —digué Granganyot.
—Després de llargues i curioses experiències —respongué Gargantua. he inventat el mitjà de netejar-me el cul, el més senyorial, el més excel·lent i el més expedient que mai fou vist.
—Quin? —digué Granganyot.
—E1 que ara us explicaré —digué Gargantua. Una vegada em vaig netejar amb un tapaboques de vellut d.una donzella, i ho vaig trobar bo, car la mol·lície de la seda em causava al fonament una voluptat ben gran; una altra vegada amb un caperó de donzella, i fou el mateix; una altra vegada amb un tapacoll; una altra vegada amb unes orelleres de setí carmesí, però la dauradura d'una colla d'esferes de merda que hi havia m'escorxaren tot el darrere; que el foc de sant Antoni cremi el budell culà de 1'orfebre que les féu i de la donzella que les portava! Aquest mal em passà netejant-me amb un bonet de patge, ben emplomallat a la suïssa. Després, femtant darrera una bardissa, vaig trobar un mart; m'hi vaig netejar, però les urpes m.exulceraren tot el perineu. D.això em vaig guarir l.endemà, netejant-me amb els guants de la meva mare, ben perfumats amb benjuí. Després, em vaig netejar amb sàlvia, amb fonoll, amb anet, amb moraduix, amb roses, amb fulles de carbasseres, amb cols, amb bledes, amb pàmpols, i malví, amb blenera (és l'escarlata al cul), amb lletugues i fulles d'espinacs, (tot plegat li anà molt bé a la meva cama!), amb mercurial, amb persicària, amb ortigues, amb consolda; però me'n vingué el cagasang del llombard, de la qual vaig guarir-me netejant-me amb la bragueta. Després em vaig netejar amb els llençols, amb el cobrellit, amb les cortines, amb un coixí, amb un cobretaula, amb un verd, amb un drap de la pols, amb un tovalló, amb un mocador, amb un pentinador. En tot vaig trobar més plaer del que tenen els ronyosos quan els estrijolen.
—Cert, però —digué Granganyot —,quin torcacul vas trobar millor?
—Ja hi anava —digué Gargantua., i ben aviat en sabreu el tu autem.Vaig netejar-me amb fenc, amb palla, amb estopa, amb borra, amb llana i amb paper. Però
Els seus collons sempre emporca
Qui el cul brut amb paper torca.
[...]
Després em vaig netejar —digué Gargantua — amb un barret, amb un coixí, amb una plantofa, amb un sarró, amb un cistell (però quin torcacul més desagradable!) i després amb un capell. I fixeu-vos que, de capells, n'hi ha de rasos, d'altres amb pèl, d'altres vellutats, d'altres de tafetà, d'altres setinats. El millor de tots és el que té pèl, perquè fa una abstersió molt bona de la matèria fecal. Després vaig netejar-me amb una gallina, amb un gall, amb un pollastre, amb la pell d'un vedell, amb una llebre, amb un colom, amb un corb marí, amb un saquet d.advocat, amb una cogulla, amb una còfia, amb un cimbell. Però, per concloure, jo dic i mantinc que no hi ha torcacul com un aneguet ben llanós, sempre que hom li aguanti el cap entre les cames. I creieu-me pel meu honor. Car sentiu al trau del cul una voluptat mirífica, tant per la suavitat d.aquell borrissol com per la calor temperada de l'aneguet, la qual es comunica fàcilment al budell culà i als altres intestins, fins arribar a la regió del cor i del cervell. I no penseu que la beatitud dels herois i semidéus, que estan als Camps Elisis, estigui en llur asfòdel, o l.ambrosia, o el nèctar, com diuen aquestes velles de per aquí. Consisteix (segons la meva opinió) en el fet que es netegen el cul amb un aneguet, i també és l'opinió de mestre Joan d.Escòcia.